La transformació

É avvenuto, quindi può accadere di nuovo: questo è il nocciolo di quanto abbiamo da dire. Primo Levi, I sommersi e i salvati (Torino, 1986).

L’univers concentracionari nazi tenia com a funció principal transformar la societat alemanya en una societat humana superior, en detriment dels considerats éssers inferiors (Untermenschen).

El terme Untermensch anava més enllà d’una simple definició de les persones de confessió jueva o d’origen jueu, contenia el concepte d’enemic (Feindbild), la imatge de l’altre, la caricatura d’aquells éssers inferiors, forans i paràsits, portadors de sang enverinada i destructors de pobles i races. Persones jueves, gitanes, comunistes, eslaves, amb algun tipus de discapacitat, homosexuals, apàtrides, i moltes altres, representaven l’extrem oposat del poble ari. Com la part del cos que pateix gangrena, calia extirpar els individus malalts de la comunitat racial.

Els processos de caracterització, identificació, esterilització, confiscació, depuració, inanició, expulsió, deportació i reclusió foren, com explicaré a continuació, engranatges que construirien paral·lelament la imatge de la comunitat nacional de sang pura, la qual arribaria a la seva màxima expressió amb l’extermini dels no-aris, dels exclosos.

El primer requisit per assolir l’extermini (Vernichtung), l’assassinat en massa, era la degradació, l’alienació i la deshumanització dels Fremdvölkische. Era del tot indispensable que els autèntics alemanys, els representants de la Herrenrasse, sentissin fàstic i menyspreu i cap empatia ni compassió pels seus enemics.

La transformació en paràsits, en insectes monstruosos, com Gregor Samsa, el protagonista de Die Verwandlung de Franz Kafka (1883-1924), es va portar a terme mitjançant la despossessió de la cultura, educació, ofici, oci, amistats, família, alimentació, llar, roba, religió, nom, llengua i, finalment, del propi cos. El període previ d’aclimatació a unes condicions ambientals de discriminació i marginació va facilitar també la tasca dels botxins que, sense miraments, van executar el pla establert a la conferència de Wannsee (1942): l’extermini a gran escala.

La progressiva pèrdua de la condició humana va crear una nova morfologia: la imatge d’un cos inert, inexpressiu, degenerat, indigne, inofensiu, reduït a través dels cops a l’obediència i l’esclavitud, i dotat d’unes mínimes capacitats cognitives, sensorials i motrius, a fi de poder dormir, menjar, formar, treballar i, quan arribés el moment, marxar cap a la mort. Els presoners es tornaren així fruita en descomposició, en natura morta, com una pintura de l’alemany Georg Flegel (1566-1638) que adverteix de la mort.

És dins el castell d’Hartheim, a Auschwitz, a Mauthausen, on es polí, on s’acabà de donar forma, on es completà la transformació, on es liquidaren els trets humans, on persones de tota condició, edat i religió arribaren a ser jueves. I és aquí mateix on mitjançant la violència bruta el botxí va esdevenir ari, integrant-se de ple en la comunitat nacional. El Lager era com un teatre on s’escenificava la Volksgemeinschaft i alhora la comunitat d’indesitjats. El recompte diari i a vegades etern a l’Appellplatz no es feia com a mesura de seguretat o control, sinó que era l’antítesi de les grans manifestacions, desfiles i mítings del partit nazi. Els cossos dempeus de milers d’esclaus assedegats i famèlics eren el mirall oposat dels milers de militants nacionalsocialistes filmats l’any 1934 a Nuremberg per Leni Riefenstahl (1902-2003). Així doncs, els camps nazis eren un espai de presa de consciència tant per a aris com per a jueus.

En aquest sentit, l’explotació i eliminació dels infrahumans va permetre la materialització dels superhomes, va fer possible la realització de la llibertat. La mort d’aquells significava la vida i benestar del poble alemany. Per conseqüent, la teoria del Lebensraum anava intrínsecament lligada a la pràctica a un Todesraum. Tenint en compte això, la creació d’un moviment de masses basat en la sang i la terra implicava la destrucció en massa, una planificació industrialitzada de la mort. Heus aquí l’especificitat del nazisme, que únicament podia realitzar-se com a projecte polític a través de l’anihilació dels altres, reduint al no res l’adversari.

La transformació anteriorment descrita fou un procés de canvi, una alteració, un trajecte entre la pell i la ferida, el cos i la cendra, la vida i la mort. La rastellera de fotografies que a sota exposo és només la radiografia d’un instant, són els vestigis que resten de la gran transformació que va patir Europa durant el nazisme, un sotrac que romana avui dia, un camí sense tornada, una bretxa que mai podrem refer. És també un intent de convertir l’oblit en memòria, l’absència en presència, el silenci en veu, la llunyania en proximitat, la indiferència en interès, la desafecció en lligam, l’estranyesa en pertinença, la banalitat en transcendència, la marginalitat en dignitat i la bogeria en racionalitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s