L’arquitectura és sempre l’expressió espacial de la voluntat d’una època, res més. Mies van der Rohe (1924).¹
La llibertat només per als seguidors d’un govern, només per als membres d’un partit —per nombrós que aquest sigui— no és cap llibertat. La llibertat és solament la llibertat dels dissidents. Rosa Luxemburg (1918).²
Són els ideals del cristianisme dolents, perquè els fan servir alguns papes anormals, violents i avars? No és pas diferent del comunisme. Pot algú senzillament condemnar la gran esperança de la humanitat, perquè en el seu nom també esdevingué la injustícia? Els pares de l’ideal comunista tenien escrit llibertat, igualtat, fraternitat i humanitat a les seves banderes. Aquests són els objectius pels quals jo sempre estaré disposat a lluitar. Des d’aquest punt de vista, sóc comunista. Amb els buròcrates del partit ortodox, però, jo no tinc res a veure. (Cita atribuïda a Mies van der Rohe).³
L’ordre regnava a Berlín a mitjans de gener de 1919. La rebel·lió espartaquista havia estat violentament reprimida pels Freikorps (cossos de voluntaris), milícies formades per exsoldats de la Gran Guerra (1914-1918), especialment monàrquics i ultradretans, sota les ordres del socialdemòcrata Gustav Noske.
El 15 de gener de 1919, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, líders revolucionaris i fundadors del llavors recent Partit Comunista d’Alemanya (KPD), són segrestats per combatents voluntaris de la Divisió de Fusellers de la Guàrdia de Cavalleria. L’un i l’altra van ser traslladats a l’hotel Edèn de Berlín, situat a la cruïlla de Budapester Straße, Kurfürstenstraße i Nürnberger Straße, i seu del citat cos de voluntaris, on van ser interrogats i torturats. Posteriorment, Liebknecht va ser conduït al Tiergarten, on va rebre tres trets. Luxemburg fou assassinada pels guàrdies durant el trasllat i el seu cadàver llençat al Landwehrkanal, on no va ser trobat fins el 31 de maig de 1919.
El funeral pels caiguts de la rebel·lió de gener va tenir lloc al cementiri de Friedrichsfelde, lluny de l’entrada principal i de les tombes dels socialdemòcrates, per ordre de les autoritats municipals de Berlín. El 25 de gener de 1919, el fèretre de Rosa Luxemburg —que en aquells moments estava buit— fou enterrat juntament amb el de Karl Liebknecht i una trentena de víctimes més. Un cop trobat el seu cos, Luxemburg fou enterrada en el mateix indret que els seus camarades el 13 de juny de 1919. Davant l’allau de gent, els organitzadors van haver de repartir invitacions per assistir a la cerimònia.
Pocs mesos després es va instaurar la democràcia a Alemanya. L’11 d’agost de 1919 va entrar en vigor l’anomenada Constitució de Weimar, la primera constitució democràtica d’Alemanya i una de les més avançades de l’època. L’imperi alemany es va constituir com una república federal parlamentària. Entre els seus articles destaquen la divisió de poders, sufragi universal, Estat aconfessional, igualtat davant la llei, llibertat de circulació, llibertat d’expressió, dret de petició, llibertat de reunió, llibertat d’associació, llibertat de culte i de consciència, dret a l’educació pública i gratuïta, dret d’accés en condicions d’igualtat als càrrecs públics, equiparació de drets de les persones jueves i protecció del patrimoni cultural.
Aviat el Partit Comunista d’Alemanya pren la decisió de dedicar un monument als màrtirs de la revolució. La comissió encarregada del monument estava presidida per Wilhelm Pieck (1876-1960), membre del comitè central del KPD, qui compta amb el suport d’Eduard Fuchs (1870-1940), historiador, col·leccionista d’art i fundador del mateix partit. L’arquitecte escollit fou Mies van der Rohe (1886-1969), hui considerat un dels màxims exponents del moviment modern, juntament amb el franc-suís Le Corbusier (1887-1965) i el nord-americà Frank Lloyd Wright (1867-1959).
El 13 de juny de 1926, amb motiu del setè aniversari de l’enterrament de Rosa Luxemburg, fou inaugurat el Monument a la Revolució, un mur de maons de 12 metres de llarg, 4 metres d’ample i 6 metres d’alçada. La falç i el martell —dins d’un estel de cinc puntes— pengen de la part frontal de l’obra arquitectònica.
El literat Hans Sahl descriu a les seves memòries la Berlín dels anys 20 com una ciutat «molt més viva, dinàmica i moderna que el París de Montparnasse i el Café du Dôme».⁴ Tot i aquesta descripció, els monuments berlinesos exaltaven els vells valors aristocràtics en contra dels nous valors democràtics. Fins aleshores, els monuments pretenien enaltir i glorificar el poder i el territori on aquest s’exerceix (pàtria), a la vegada que construïen i consolidaven la identitat del poble i el seu servilisme.
Aquest patriotisme es transmet a través de monuments que commemoren batalles, gestes militars, figures heroiques i exponents de la cultura alemanya: la Siegessäule o columna de la victòria, per commemorar les victòries de Prússia contra Dinamarca, Àustria i França; la Invalidensäule o columna dels invàlids, per commemorar els soldats caiguts durant la revolució alemanya de 1848; el monument de Kreuzberg, per commemorar la guerra d’independència contra l’Imperi napoleònic; el monument dels compositors; per commemorar la tríada vienesa formada per Beethoven, Haydn i Mozart; les estàtues de Schiller, Goethe i Lessing, il·lustres literats de les lletres alemanyes; Luter, qui va iniciar la Reforma protestant; el primer rei de Prússia, Frederic I de Prússia; el representant alemany del Desportisme il·lustrat, Frederic II de Prússia; el rei que unificà Alemanya, Guillem I de Prússia; i el seu canceller Otto von Bismarck.
Dit d’una altra manera, es tracta de la memòria de qui ostenta el poder, i que condemna a l’oblit a tots aquells que no tenen el poder per representar-s’hi. I en aquest sentit, el monument de Mies és precursor en desarticular la memòria oficial, tradicional i/o nacional. El Partit Comunista d’Alemanya, tercera força política a Berlín i quinta força al parlament alemany, construeix un mur que propaga les veus silenciades i qüestiona el relat de la història. Perquè, parafrasejant a l’escriptor valencià Joan Fuster, si uns no fan memòria, la faran els altres (oblidant els anteriors). Aquí es planteja una forma de contramemòria, un procés de desconstrucció de la memòria autoritària i hegemònica i, per tant, de l’arquitectura memorial.
La inauguració del Monument a la Revolució fou seguida per una manifestació de masses el mes de juliol de 1926. El monument de Mies es converteix en un indret de peregrinació dels partidaris del KPD, malgrat la resistència del regidor del districte i el cap superior de la policia. El febrer de 1933, militants i simpatitzants del partit comunista es congreguen per últim cop davant del monument.
Per a la dictadura nazi i els seus partidaris l’obra del cementiri de Friedrichsfelde és considerada arquitectura bolxevic, una provocació que no encaixa amb l’estètica conservadora i la ideologia nacionalsocialista, basada en la raça i el territori. Però, existeix un altre motiu més enllà de trobar-s’hi les tombes de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. El mur dóna testimoni de la violència protofeixista de la postguerra, de la qual es nodrirà el nacionalsocialisme en els anys 30 i posteriors. El monument de Mies, com a vincle entre el passat i el present, adverteix de la perillositat del feixisme a les futures generacions. No és només un monument funerari, en record de les víctimes, sinó un recordatori de la tragèdia que suposa no viure en democràcia. És a dir, el monument, a més de provocar sentiments en simpatitzants i familiars de les víctimes, intenta transmetre un dolor que afecta al conjunt de la societat.
Respecte al mur que va dissenyar, Mies va dir poc abans de morir, que «la claredat i la veritat s’havien d’unir en contra de la boira que s’havia aixecat i que matava les esperances. Esperances, que en aquells moments veiem, d’una República alemanya perpètua». El paper de la democràcia és cabdal a l’hora de materialitzar el record. Fora d’un marc democràtic és impossible que es tolerin altres memòries, especialment pel que fa a la “memòria de l’enemic” o de col·lectius marginats. Un país és obertament democràtic quantes més memòries es visualitzen al seu espai públic.
L’estel, emblema de la Unió Soviètica i del Partit Comunista d’Alemanya, serà exposat com a trofeu en l’anomenat Museu de la Revolució de la SA (secció d’assalt). El monument serà utilitzat per la Gestapo (policia secreta de l’Estat) com a esquer per capturar militants i simpatitzants comunistes. Tot i la vigilància policial, en repetides ocasions apareixeran flors a les tombes dels fundadors del KPD, mostra de l’oposició antifeixista. L’autoritat del districte de Lichtenberg decideix el novembre de 1934 la destrucció del monument de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Les obres de demolició s’iniciaran a principis de gener de 1935. Les tombes seran anivellades i les làpides retirades. El maig de 1935 la premsa nazi informa que el monument per fi havia desaparegut i el buit deixat podria ser transformat en una zona de gespa.
L’estiu de 1933, Mies van der Rohe, director de la Bauhaus des de 1930, es veurà obligat a tancar l’escola d’art avantguarda per l’asfixia econòmica i la pressió policial mitjançant escorcolls i detencions d’estudiants a la que era sotmesa pel règim feixista. El professorat més popular de l’escola va prendre el camí de l’exili en els anys posteriors: Wassily Kandinsky, a França (1933); Paul Klee, a Suïssa (1933); Walter Gropius, primer a Regne Unit (1934), després als Estats Units (1937); Ludwig Mies van der Rohe, als Estats Units d’Amèrica (1937).
Un cop als Estats Units, Mies rarament parla del seu posicionament polític, segons paraules del també arquitecte a l’exili Konrad Wachsmann.⁵ Però un mai pot desfer-se del seu passat i Mies fou naturalment interrogat pels agents de McCarthy durant la cacera de bruixes portada a terme als Estats Units a principis dels anys 50. Resulta paradoxal que un emigrant alemany que fugia del nazisme fos ara perseguit dins d’un marc democràtic pel seu passat “comunista”, emprant el mateix argument que els nacionalsocialistes.
Avui dia s’ignora aquesta obra representativa de la vida de Mies van der Rohe. Hom en parla del Pavelló alemany de Barcelona, de la casa Farnsworth d’Illinois, de l’edifici Seagram de Nova York, o de la Neue Nationalgalerie de Berlín, el seu darrer treball. Ha guanyat la batalla el nazisme? Han aconseguit esborrar el passat de la memòria col·lectiva? Voldria contribuir amb aquest gra de sorra al record del Monument a la Revolució de Mies van der Rohe, que més enllà del valor arquitectònic, era «l’expressió espacial» de la llibertat d’una democràcia amenaçada pel feixisme.
1 Mies van der Rohe, L. (1924). Baukunst und Zeitwille. Der Querschnitt, 4, 31-32.
2 Luxemburg, R. (2000). Zur russischen Revolution. Dins Gesammelte Werke (Vol. 4, 6a ed., p. 332–362). Berlín: Karl Dietz Verlag.
3 Grüning, M. (1988). Der Wachsmann-Report: Auskünfte eines Architekten (2a ed.). Berlín: Verlag der Nation.
4 Sahl, H. (2008). Memoiren eines Moralisten: Das Exil im Exil (1a ed.). Munic: Luchterhand Verlag.
5 Grüning, op. cit.
Rastellera 